Premsa
JAUME BERTRANPETIT
Panell informatiu
15/07/2023
Panell informatiu
15/07/2023
OM MANI PADME HUM
Les pregàries al vent en les grans altituds de l’Himàlaia, voleiant, esperen escampar els desitjos dels orants i que tot allò desitjat i escrit es compleixi. Cal que el vent les acaroni, les rebregui, les onduli per tal que esdevinguin actives. Cal que canviïn perquè siguin. No són si no es mouen: és l’esdevenir que les fa ser. Heus ací el coneixement que ens porten: sense el moviment no assoleixen la seva realitat completa. És l’oneig del vent el que dona plenitud a la seva essència com a pregàries. Són perquè canvien. Són en el transcurs del temps.
Llargues discussions s’han succeït des dels clàssics grecs sobre el ser i l’esdevenir. Ara sabem que som perquè esdevenim, perquè canviem. El pas del temps sempre implica canvi: canvi físic, canvi biològic, canvi psicològic, canvi social. I intentem comprendre el món tot copsant-lo en el transcurs del temps, observant el canvi; i és així com els nostres pensaments, balancejant-se en la contemplació del moviment, poden assolir una pau, una quietud, una tranquil·litat, una placidesa que diverses religions han emprat per ajudar a assolir la serenor que moltes vegades anhelem. Aquest és el paper dels mantres budistes ja siguin recitats o escrits en les banderoles al vent. I aquest és el camí pel que ens porta la Kima en el passeig entorn de la seva exposició “Plouen pregàries”.
Les seves sedes pintades, fora de la rigidesa del bastidors o dels marcs, ens conviden a percebre la bellesa com a part de la placidesa que ens dona la observació del moviment. Imatges, cada una, que sense pretendre una representació figurativa, obliguen al nostre cervell a que hi doni un contingut, hi busqui referents, construeixi relats. Una al costat de l’altra, independents però que en el conjunt fan aquells moviments que ens porten serenor, un sentiment que històricament l’art ha buscat en la bellesa, propietat que encara volem associada a l’art. Art, espiritualitat i bellesa al vent, tota una invitació que ens fa la Kima perquè sentim que en el canvi hi ha l’essència, la plenitud del ser.
Jaume Bertranpetit: Catedràtic Emèrit / Emeritus Professor
IBE, Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC)
MELIS-Universitat Pompeu Fabra
LA REDACCIÓ DEL "EL OBRERO"
Article
EL OBRERO
31/03/2023
Article
EL OBRERO
31/03/2023
CASSANDRA, SÍMBOLO DEL FEMINISMO, INSPIRA LA NUEVA CREACIÓN DE KIMA GUITART
La artista y diseñadora Kima Guitart ha creado con sedas, una instalación inspirada en el mito de "Cassandra", símbolo del feminismo y de valores que están de plena actualidad, "una mujer antibelicista, que escogió hablar con su propia voz" desde la razón, y le costó la vida.
"Los mitos como Cassandra son transversales, válidos en cualquier momento y en este caso para mi es muy actual por lo que se refiere a la guerra, porque estaba en contra de ella y nadie la escuchó y por la gran carga feminista de su mensaje", dice a EFE, Guitart.
El Museo de Artes Decorativas de Madrid exhibe desde hoy y hasta el 3 de septiembre "Cassandra. Kima Guitart", una exposición que nace de la lectura de la novela "Cassandra", de Christa Wolf, quien dio voz a este personaje de la Ilíada, hija de Príamo, rey de Troya.
Cassandra, que había recibido el don de la profecía, vaticinó que Troya sería arrasada, pero nadie escuchó sus palabras. Desde una visión contemporánea, Cassandra representa a las mujeres invisibilizadas por la historia y por su propio contexto, que acaba humillada, violada, con un fin esperado, la muerte.
"Es la voz de las mujeres que no se ha escuchado, a las que se ha tildado de brujas, locas y manipuladoras, y, por ello, han sido encarceladas quemadas y asesinadas por decir lo que era más sensato y lo que nadie quería oír, continua siendo así, la historia está llena de ejemplos", argumenta la artesana catalana que, en 1971, comenzó a pintar en seda aplicando técnicas tradicionales.
Guitart asegura que quería crear con seda y color lo que Christa Wolf hizo con palabras en su libro, piezas que en esta ocasión no se pueden vestir. Un proceso que califica de liberador, que comenzó antes de la pandemia y que tuvo que suspender durante unos meses al ver a su entorno más próximo afectado por ella. "No podía pintar un drama y vivirlo al mismo tiempo".
La artista pinta una túnica blanca, ensangrentada, imaginando el fin de Cassandra, "tirada en el suelo, asesinada", situada en la sala central; en la instalación hay una pieza cuadrada con la misma idea y dos telas de seis metros, pintadas con el mismo motivo "que marcan el paso de la vida a la muerte, de la noche al día, del atardecer a la noche, es el paso a otra dimensión".
Todo ello realizado con distintos tipos de sedas porque cada una "me da un resultado distinto, cuentan una historia", telas que contienen un sentimiento orgánico, como las que sobresalen de cubos relicario de metacrilato y de hierro que simbolizan la cesta en la que se dice que llegó Cassandra.
La instalación se complementa con fotografías digitales y con detalles de las telas que "parecen partes del cuerpo, algo íntimo", detalla Guitart.
Telas que incluyen frases significativas del libro como "la palabra como arma de libertad" o la que finaliza el recorrido "estaba sola entre hombres y sin dioses".
Una exposición con "banda sonora" a través de la actriz Montse Guallar que pone voz al monólogo de "Cassandra".
Un episodio dramático que "he intentado trasladar desde la belleza porque creo que en el arte está desprestigiada".
KIMA GUITART, PASIÓN POR LA SEDA: “LA SOCIEDAD NO SABE RECONOCER QUÉ ES UN ARTESANO”
«Va más allá de la curiosidad que la etimología de texto proceda de un préstamo del latín, textum ( tejido), una analogía que compara la construcción de un relato con el de una tela pensada, cosida, estampada. Contar historias a través de los hilos, enhebrando el alfiler y perforando el telar una y otra vez como un modo de estar en el mundo, pudo ser el inicio de la narración oral, apoyada en entramados de telas que iban conformando un todo, al igual que las palabras. Irene Vallejo, autora del recomendadísimo El infinito entre juncos (Siruela), sostiene la hipótesis de que las primeras narradoras fueron las mujeres que cosían. Y aunque la considera una historia borrada, imposible de rastrear, señala la cantidad de palabras compartidas entre coser y narrar que alertan acerca del vínculo: el nudo de una historia, urdir una trama, el hilo del relato o bordar un discurso, por ejemplo.
Kima Guitart (Esparraguera, 1947) cuando pinta sedas, también conversa. Abre hilo. Convoca tradiciones, civilizaciones, cromatismos, técnicas, experiencias. Es una artista textil, aunque nunca ha sabido muy bien qué colectivo la representa. “Da la impresión de que si la obra está hecha con hilos, se considera artesanía; si es en papel, se considera arte”, declaró Anni Albers, una de las artistas más innovadoras del siglo XX, pionera del arte textil –ella acuñó la expresión tejido pictórico, y dirigió el área de tejidos en la Bauhaus.
Kima Guitart creció en un taller de modistas en el que su madre ejercía de jefa. “Ocurría algo excepcional: mi padre tenía un grupo de teatro, y los actores a menudo leían en voz alta mientras las chicas cosían, era magnífico. Cuando llegaba el verano, en lugar del taller, salíamos al jardín a coser y a escuchar los ensayos”. Kima empezó a pintar sobre seda a principios de los años 70, porque le fascinó un pañuelo que le había regalado su hermano a su progenitora, comprado en París. Aquel fue el aguijón, luego vino la búsqueda de la excelencia. Tras sus estudios en l’Escola d’Arts i Oficis y de esmaltes en el taller de Montserrat Xivola, consiguió una beca para estudiar orfebrería y esmalte en el Istituto d’Arte di Porta Romana, en Florencia.
El látigo de la belleza impregnó su sed de conocimiento, y de la cuna del Renacimiento se trasladó a París, de donde procedía aquel pañuelo con el cual seguía soñando. Allí, ensayando una vida bohemia, empezó a estudiar técnicas japonesas y chinas de pintura, con madame Litza Bain, una pied noir argelina que dominaba el arte de la pintura sobre seda. En los años 20, a raíz del interés del arte galo por las chinoiseries, se había introducido esta disciplina en la Escuelas de Bellas Artes parisina. Madame Bain era paciente, misteriosa. Y Guitart fue aprendiendo el arte de la lentitud, el silencio, la respiración de la tela, la relación con la luz y las sombras.
Su nombre enseguida prendió como rara avis en el universo de la moda. Sus años en Nueva York y su paso por el Fashion Insitut of Technology reforzaron la singularidad de sus creaciones, únicas y atemporales. Se entregó con afán a las telas murales, además de las prendas de vestir: caftanes, camisas, trajes, y unos pañuelos delicados que siguen siendo una expresión sublime del art-wear, un arte para llevar y mover encima del cuerpo. Y Quima recuperó aquella K que con la que había jugado de adolescente, a pesar de cierta vergüenza por atentar contra la gramática. “Es una letra gráfica, potente, y también la manera que pronuncien mi nombre igual en todos los idiomas”.
El próximo mes de septiembre expondrá dos piezas en el Nation Silk Museum de Hanzhou, en China. Ha sido seleccionada para participar en la muestra 2020 Global Quipao Invitational Exhibition, en el marco de Hangzhou Qipao Festival. El quipao, un vestido con cuello mao, ceñido y con dos cortes al lado, está considerado como el traje más representativo de las mujeres chinas, que hoy desean adaptarlo al siglo XXI. La comisaria española, Lala de Dios, también ha elegido a las artistas textiles Carmen Pastor, Svetlana Gromik y Susana Arce. “Se trata de una oportunidad y un reconocimiento muy importante para mí, significa mucho, ya que la técnica de pintura sobre seda que utilizo desde hace años tiene su origen en China”, afirma Kima Guitart.
Parece contradictorio de que una pieza tradicional, como el qipao, se pretenda globalizar a través del arte . ¿Qué ha aportado usted?
El qipao es una pieza de indumentaria bellísima, muy ajustada, cuello alto y cortes en los dos lados. Tiene su origen en el traje tradicional chino. La versión moderna se desarrolló en Shanghai a principios del siglo XX. Lo descubrí como pieza de indumentaria excepcional en la película In the mood for love, de Wong Kar-Wai , donde la protagonista aparece en cada escena con un nuevo y maravilloso qipao. Cuando me propusieron participar en el Festival pensé en hacer algo muy loco e imaginativo pero al final se impuso el respeto que, como hija de modista, siento ante una pieza tan bien resuelta en la que no hace falta inventar nada. O sea que me limité a respetar absolutamente la forma (el patrón ) y solamente desarrollar mi creatividad en la pintura.
¿Puede describir sus piezas?
Mis dos qipaos son piezas únicas pintadas sobre shantung de seda natural. The lovely flowers está inspirado en dos jardines, el de mi infancia y el de la casa donde vivo actualmente en Barcelona. Hills and rivers tiene como base el shantung con pan de oro y una capa superpuesta de organza también pintada con la intención de resaltar, al velarlo el pan de oro aplicado en el shantung.
¿Qué marcó su vocación?
Mi verdadera vocación era ser bailarina. Pero en aquella época y en un pueblo del Baix Llobregat se trataba de un sueño irrealizable. Crecí rodeada de telas, botones, pasamanerías y patrones. Mi madre, María Comaposada, era una mujer enormemente creativa, con una capacidad de trabajo impresionante y una mente muy abierta. De ella aprendí el amor por los tejidos, los colores, las formas y el trabajo bien hecho. Me animó siempre. Pero curiosamente no me enseñó patronaje, y tuve que aprenderlo muchos años mas tarde en el FIT ( Fashion Institute of Tecnology ) de Nueva York, donde preparé mis dos primeros desfiles: Semana de la Moda en Berlín y Pasarela Gaudí en Barcelona.
¿Las artistas textiles son comprendidas en España? Parece que están siempre un escalafón por debajo de los artistas plásticos. ¿Por qué?
El movimiento internacional conocido como textile art o fabric art en nuestro país es prácticamente desconocido. En septiembre del año pasado, se celebró en Madrid la VII Bienal WTA (World Textile Art) comisariada por María Ortega, en la que participé como artista invitada. Fue un evento muy importante a nivel internacional, con una participación de reconocidas artistas de todo el mundo y con un nivel de calidad, a mi criterio, muy elevado. Pues bien, este evento que si hubiera sido de pintura o escultura hubiera estado en las portadas de todos los periódicos, ¡pasó casi desapercibido! ¿Por qué? Pues seguramente porque el imaginario colectivo todavía relaciona las telas, bordados y tejidos con cosas de mujeres. Y también porqué en efecto, la mayoría de las artistas participantes éramos mujeres.
Usted es una maestra del pincel chino y japonés. ¿Cómo ha evolucionado sus técnicas?
Gracias por lo de maestra aunque me avergüenza un poco porque nunca me he dedicado a la enseñanza. Empecé utilizando la guta-percha para conseguir campos cerrados de color y tintas muy planas, pero poco a poco empecé a sentir la necesidad de una mayor libertad y incorporé otras técnicas más directas, como la aguada, las reservas o el desteñido. Desde hace ya tiempo las mezclo todas, el resultado quizás no es muy académico pero me permite conseguir calidades y texturas interesantes. Mi pintura es muy gestual y necesito libertad para poder dialogar con la seda. Se trata de un trabajo rápido, en el que no se puede rectificar, las tintas son transparentes y no puedes tapar, tienes que empezar y acabar de una vez, por tanto es muy vivo, gestual, sin apenas premeditación, todo pasa en ese momento, frente a la tela.
¿El negro es su tinta preferida?
No, aunque lo haya usado mucho para enfatizar otros colores. En este momento no siento tanta necesidad del negro y estoy dejando mas espacio al blanco.
El lema de la exposición es la poesía. ¿Por qué ha elegido a Emily Dickinson?
Mi primera reacción fue buscar algún poema chino que me inspirara, pero después pensé que lo hacía forzado, que resultaba un poco artificial, en cambio Emily Dickinson es una poeta cuyos poemas suelo frecuentar. Leo mucha poesía, desde hace años; cuando me llegaron sus obras completas fue un descubrimiento. Sorprende esa vida casi mística y que su obra, en vida, fuera tan poco publicada. Los suyos son versos aparentemente sencillos pero tienen una profundidad que te pone los pelos de punta. Me atraen mucho sus poemas cortos sobre la naturaleza, los dos que he elegido me parecen preciosos.
Alude a los jardines de su infancia como fuente de inspiración de los quipaos que ha realizado. ¿Cómo eran ?
El primero era en casa de mis padres en Esparreguera, la casa donde nací. Era un jardín largo y estrecho lleno de rosas olorosas, lirios, geranios y todo tipo de flores y plantas que cuidaba mi abuela. Se convirtió en mi refugio de niña soñadora y solitaria. Allí pasaba muchas horas observando las hormigas, los gusanos y las luciérnagas ( sí, había luciérnagas en los jardines!) El segundo jardín es el de la casa de Barcelona donde vivo con mi marido y mi hija. No tan florido pero muy bonito, quise reproducir aquel jardín que cuidaba la abuela, pero entre muros no florecían las rosas. Ahora he conseguido un equilibrio entre lo bello y lo resistente. Fue mi paraíso en el reciente confinamiento.
¿Tiene futuro el art wear , las creaciones únicas interpretadas por artistas en lugar de diseñadores?
Es a lo que me he dedicado durante años, con éxito y clientes muy fieles. Cuando empecé, a principios de los años 80, aquí era muy desconocido aunque siempre despertó interés. Ahora hay muchas mujeres que lo aprecian y se sienten felices de vestir una pieza única que no pierde actualidad con los años y que pueden combinar de maneras muy diversas con su base de armario. Son prendas con las que se sienten seguras, hermosas y elegantes sin ir excesivamente arregladas.
¿La estampación a mano es un oficio que se extingue?
Creo que en general hoy vivimos un auge en el reconocimiento de los oficios artesanales, pero lo que sí es verdad es que lamentablemente he visto cerrar muchos talleres de estampación, por falta de modernización tecnológica pero también por los precios tan bajos con los que tenían que competir. En este campo profesional en clara decadencia he tenido muchas dificultades para encontrar estampadores que reprodujeran con calidad mis pinturas. Recuerdo y agradezco a un par de ellos, Carlos Antón de Estampaciones Antón y Jaume de Taller d’Estampats, sus esfuerzos para lograr reproducir mis grandes campos de color en estampación a la lyonesa sobre seda, cosa realmente difícil. Al inicio solo hacía piezas únicas pintadas, luego empecé a incorporar la estampación a la lyonesa; después llegó la estampación digital y ahora he vuelto a mis orígenes: solo pieza únicas. En los últimos años estoy trabajando en piezas tridimensionales: esculturas textiles.
¿Por qué la seda en lugar del lienzo? ¿Escoge diferentes tipos se de seda en función de la técnica o de la pieza?
Nunca me he planteado el lienzo y una buena razón para seguir con la seda es que me sigue divirtiendo pintar sobre ella. La seda es un soporte magnífico para pintar, hay infinitas variedades y los resultados son de una gran riqueza. Me gustan todos los tipos de seda, puede ser transparente, opaca, brillante, mate, pesada o ligera, y lo maravilloso es que en cada en cada una de sus variedades el color se expande en un modo diverso. Descubrí hace ya tiempo que lo importante es dialogar con los materiales, nunca querer imponer un criterio preestablecido.
Suele repetir los mismos patrones. ¿Sin costuras, sin derecho ni revés, sin edad?
Sí, mis patrones son muy simples, no siguen tendencias, ni en la forma ni en el color y por tanto son atemporales y sin edad. La moda cada vez me interesa menos como consumidora.
¿Cuál es su idea de lujo?
Mi concepto del lujo responde la calidad de la materia, pueden ser objetos y prendas sencillas, pero busco que haya un savoir faire detrás. Me interesa el lujo de los oficios.
¿Qué autores le inspiran le hoy?
En diferentes épocas me han inspirado autores o movimientos diversos: la pintura china y japonesa sobre seda por supuesto pero también el maestro Miyake o los colores de Matisse o Rothko. En este momento mi fuente de inspiración es la escritora alemana Christa Wolf con su libro Casandra. Estoy inmersa en el mundo de la profetisa troyana y sus visiones. Leí este libro en los 80, ahora ha vuelto a mí, y me parece fascinante: reinterpreto sus visiones a través de los colores en movimiento, es un proyecto intenso, con piezas de arte. Será la primera vez que haga trajes que no son para vestir, son piezas en plano. Al principio crees que en la mito de Casandra predomina la intuición, el sentir con el corazón, y después te das cuenta que la única que está pensando de forma sabia durante la Guerra de Troya es ella, aunque la tomen por bruja. Es la única sensata.
La artesanía es un valor en alza, está considerada como el nuevo lujo, pero ¿qué papel les concede la sociedad a los artesanos?
Este es un tema muy complejo porque existen muchos tipos de artesanía. La artesanía es un cajón de sastre con una enorme mezcla de conceptos y objetivos. Todos los que trabajamos con las manos somos en cierta manera artesanos, pero sin lugar a dudas no está buscando lo mismo un artesano de mercadillo que el que se presenta al premio Loewe, por poner un ejemplo. Y creo que como consecuencia de esta mezcla la sociedad no acaba de saber qué es qué. Es una situación incómoda con la que me he enfrentado tantas veces cuando tengo que explicar a alguien mi trabajo, y es que no sé cómo definirme ¿Soy artista? ¿Soy artesana? ¿Soy diseñadora? Mi respuesta es: soy artista textil, pero siempre me quedo con la duda de si es un respuesta lo suficientemente clarificadora.»
Joana Bonet: escriptora i periodista
Anar a l'entrevista original
CURRO SANCHEZ
Itinerarios 18 - Hilvando encuentros
Museo de Artes Decorativas
Madrid, 2018
Itinerarios 18 - Hilvando encuentros
Museo de Artes Decorativas
Madrid, 2018
L'ART DE CONVERSAR AMB LA SEDA
«Diu la Kima que la seda és reservada. I qui ho podria saber millor que ella, després de tota una vida dialogant amb la seda, burxant-la per saber que suggereix, que insinua, que xiuxiueja, que és el que pot dir i només diu a qui coneix el seu llenguatge genuí, sense paraules, sense noms ni adjectius ni punts ni comes. La seda té la seva pròpia gramàtica, la seva sintaxi, la seva retòrica i la seva ortografia: s'expressa amb traços, transparències, combinacions i superposicions, textures, colors, tons, matisos de llum i d'ombra, i ho fa al compàs del silenci trencat només pel frec del pinzell, el subtil cruixir del bastidor.
La Kima domina el llenguatge de la seda, les seves inflexions, girs i maneres, amb tanta traça que en seva, ja llarga conversa amb la seda ha arribat a trencar la natural discreció que diu que te la seda per esdevenir la seva confident, depositària dels seus coneixements, queixes, dols, preocupacions, alegries i tristeses, també dels seus secrets. Secrets que la Kima intenta no revelar mai del tot, tan sols xiuxiuejar, insinuar, suggerir per no trencar el misteri que ha de tenir tota forma d'expressió que pretengui arribar a la categoria d'art. L'art de conversar amb la seda que la Kima ens ofereix en cada una de les seves creacions. »
Francisco Sánchez Pérez: doctor en antropologia Social, llicenciat en Ciències Polítiques y Sociologia, D.E.A en Anthropologie e Histoire i escriptor
PILAR PARCERISAS
itineraris 17 - Tres miradas des del tèxtil, p. 5
Centre de Documentació i Museu Tèxtil
Catalogo de l’exposició
Terrassa, 2017
itineraris 17 - Tres miradas des del tèxtil, p. 5
Centre de Documentació i Museu Tèxtil
Catalogo de l’exposició
Terrassa, 2017
EMOCIONS DE L’“AURA” D’UN TEMPS PASSAT
«La creació contemporània, guiada per l'esperit de llibertat que ha acompanyat les disciplines artístiques del segle XX, ha deixat camp obert a que l'art de la tapisseria es transformés en art tèxtil, que es decantés amb major o menor intensitat vers els codis de la pintura, l'escultura o la instal·lació interdisciplinària.
Kima Guitart presenta Plouen pregàries, una obra tridimensional de caràcter simbòlic, inspirada en les banderes de pregàries budistes, i un conjunt de sedes pintades, Mapes de seda, originals del llibre del mateix títol que s'acompanya amb poemes de Susanna Rafart. Com la pluja, les tires d'organça de seda natural blanca cauen lliurement per moure's vaporosament i mostrar pinzellades d'aigües de colors, signes daurats que escampen records, pregàries, emocions i esperit de festa des de la blancor ritual dels vestits de núvia que fan memòria de la mare, modista famosa pels vestits de casament.
Els mapes de seda són petites pintures all over, miniatures amb vocació d'espai immens, projectat a l'infinit. Com els llibres miniats medievals, aquests mapes escampen símbols, creus, cercles sobre un camp espiritual d'una abstracció profunda, gairebé mística, propera a l'espiritualitat d'un Rothko. L'ús del pa d'or confirma el caràcter sagrat que l'artista vol donar a aquestes cartografies de la intimitat.»
Pilar Parcerisas: crítica d'art, curadora d'exposicions i guionista
ASSUMPTA DANGLA
Datatèxtil, n. 30, pp. 43 f.
Circuit de Museus Tèxtil i de Moda a Catalunya
Terrassa, 2014
Datatèxtil, n. 30, pp. 43 f.
Circuit de Museus Tèxtil i de Moda a Catalunya
Terrassa, 2014
KIMA GUITART INÉDITA
«Veure pintar Kima Guitart, artista tèxtil i dissenyadora, és veure com dóna vida a sedes de la més alta qualitat, banyant-les de Mediterrani, de vivències de països exòtics, impregnades de filosofia oriental i de saber recollit en belles cal·ligrafies. El pinzell llisca, amb un gest desimbolt, com en un llenç. Els colors líquids d’anilina s’entremesclen amb destresa sobre una seda tensada per un bastidor on esbossa composicions harmòniques i amarades d’energia.
Kima ens ha obert les portes del seu taller, un espai on la llum natural, matisada però intensa, circula i dóna vida a unes sedes acolorides a mà, obres úniques o bé projectes que es traslladaran a la tècnica de serigrafia. Nascudes amb una llum vibrant que dóna entitat a la seva obra, en resulta una riquesa plàstica pròpia d’una obra d’art.
Formada a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, Kima amplia els seus coneixements a escoles de disseny de Florència, París i Nova York, de la mateixa manera que la seva inquietud, la seva voluntat d’exploració, la porta a fer viatges de recerca a Àfrica (Algèria, Mali, Burkina Faso, Costa d’Ivori) i al Japó (Kyoto). Pionera a Espanya de la tècnica de pintura sobre seda, la seva obra és eclèctica i recorre diversos camps creatius, treballant tant les sedes murals, indumentària i complements com fent encàrrecs puntuals per institucions i empreses. Les seves creacions s’han mostrat tant a exposicions individuals com col·lectives a diverses galeries d’art d’Espanya, Europa, Estats Units i Japó. Fa també desfilades a Barcelona, Madrid, Berlín, Cambridge i San Francisco.
L’obra de Kima Guitart és fruit d’una intensa recerca, tant interior com exterior, d’on es desprèn un profund coneixement de la història de l’art, dels països que ha visitat, de les cultures que ha viscut, sense oblidar les seves arrels mediterrànies, tot això sumat a una motivació per actualitzar la tradició i a una clara implicació amb l’art d’avantguarda.»
Assumpte Dangla: historiadora, curadora de Arte tèxtil
DANIEL GIRALT-MIRACLE
Geometries - Sedes pintades
Artesania Catalunya
Barcelona, 2009
Geometries - Sedes pintades
Artesania Catalunya
Barcelona, 2009
CONSTRUIR, DESCONSTRUIR I RECONSTRUIR
«Kima Guitart és un bon exemple d’aquella mena d’artistes que tenen una necessitat ineludible d’experimentar, motiu pel qual el seu art no tan sols avança, sinó que viu una profunda metamorfosi. Tanmateix, en la seva obra hi ha un segell personal evident. Poden canviar els colors, les cal·ligrafies, els temes, la textura dels teixits, la concepció de les peces de vestir, però sempre apareix el tret inconfusible del seu llenguatge plàstic. No obstant això, no és fàcil definir el treball de Kima Guitart, perquè tant si pinta grans superfícies, com si ornamenta un mocador, dissenya un paravent o un vestit, ultrapassa els límits de les tècniques i mai no deixa de fer propostes noves.
La sèrie que ara presenta n’és una bona mostra. L’artista ha posat l’èmfasi en unes peces de vestir que responen a l’agosarada evolució de la seva manera de fer, però que tenen una entitat per si mateixes i que són, al meu entendre, unes construccions gairebé arquitectòniques.
La trajectòria de Kima Guitart va començar amb la construcció d’unes vestimentes que va transformar en art portable, unes peces que, més tard, va desconstruir tot subvertint els models per aportar solucions informals i insòlites a la roba, i ara, en l’etapa actual, que denomino de reconstrucció, les tracta d’una manera especial, perquè deixa que la geometria d’arrel constructivista o neoplasticista hi actuï decisivament, atès que utilitza uns patrons de peces de vestir que no tenen res a veure amb les propostes convencionals. Es tracta d’unes robes d’estructura aleatòria, d’ornamentació vigorosa, de coloració càlida o freda, i és el gest de la seva escriptura pintada directament sobre la tela el que ens remet al seu llenguatge plàstic.
Davant d’aquestes creacions, doncs, ens podem preguntar si l’obra de Kima Guitart pertany al regne de la moda, al del disseny, al de la producció artesana o al de la pràctica artística, i no acabaríem de trobar la definició ideal perquè ella incideix en tots aquests territoris i els fa tots seus. N’extreu les possibilitats materials o tècniques que més l’atrauen i amb la seva capacitat de replantejar els elements, els dóna una nova forma, una nova vida i els converteix en noves opcions que responen a la mentalitat i als comportaments dels seus contemporanis.»
Daniel Giralt-Miracle: historiador i crític d'art
«Kima Guitart és un bon exemple d’aquella mena d’artistes que tenen una necessitat ineludible d’experimentar, motiu pel qual el seu art no tan sols avança, sinó que viu una profunda metamorfosi. Tanmateix, en la seva obra hi ha un segell personal evident. Poden canviar els colors, les cal·ligrafies, els temes, la textura dels teixits, la concepció de les peces de vestir, però sempre apareix el tret inconfusible del seu llenguatge plàstic. No obstant això, no és fàcil definir el treball de Kima Guitart, perquè tant si pinta grans superfícies, com si ornamenta un mocador, dissenya un paravent o un vestit, ultrapassa els límits de les tècniques i mai no deixa de fer propostes noves.
La sèrie que ara presenta n’és una bona mostra. L’artista ha posat l’èmfasi en unes peces de vestir que responen a l’agosarada evolució de la seva manera de fer, però que tenen una entitat per si mateixes i que són, al meu entendre, unes construccions gairebé arquitectòniques.
La trajectòria de Kima Guitart va començar amb la construcció d’unes vestimentes que va transformar en art portable, unes peces que, més tard, va desconstruir tot subvertint els models per aportar solucions informals i insòlites a la roba, i ara, en l’etapa actual, que denomino de reconstrucció, les tracta d’una manera especial, perquè deixa que la geometria d’arrel constructivista o neoplasticista hi actuï decisivament, atès que utilitza uns patrons de peces de vestir que no tenen res a veure amb les propostes convencionals. Es tracta d’unes robes d’estructura aleatòria, d’ornamentació vigorosa, de coloració càlida o freda, i és el gest de la seva escriptura pintada directament sobre la tela el que ens remet al seu llenguatge plàstic.
Davant d’aquestes creacions, doncs, ens podem preguntar si l’obra de Kima Guitart pertany al regne de la moda, al del disseny, al de la producció artesana o al de la pràctica artística, i no acabaríem de trobar la definició ideal perquè ella incideix en tots aquests territoris i els fa tots seus. N’extreu les possibilitats materials o tècniques que més l’atrauen i amb la seva capacitat de replantejar els elements, els dóna una nova forma, una nova vida i els converteix en noves opcions que responen a la mentalitat i als comportaments dels seus contemporanis.»
Daniel Giralt-Miracle: historiador i crític d'art
CORREDOR MATHEOS
Kima Guitart: Camins d’Aigua
Galeria Montcada
Barcelona, 2004
Kima Guitart: Camins d’Aigua
Galeria Montcada
Barcelona, 2004
CAMINS D´AIGÜA
«La realitat és fugitiva i si la volem agafar s'escola entre els dits. L'art, el millor art, per molt que sembli estable, ben assentat a terra, reflecteix aquesta condició del que considerem real. L'obra de la Kima Guitart n'és una bona mostra. El mateix títol que ha posat al conjunt d'aquesta exposició resulta significatiu. En aquestes teles, l'opacitat de la llana i la brillantor de la seda es compensen i assoleixen una subtilesa sòlida i alhora transparent.
No podem parlar de formes. Hi ha alguns cercles i altres línies que es corben, fins i tot espirals-algunes d'elles ens poden recordar les famoses espirals entrellaçades de l'ADN de l'herència en l'ésser humà- La forma es desplega i sembla tancar-se en ella mateixa. El món és en transformació o és simplement així, en fluctuació constant. És millor que parlem de signes i bandes de colors, que s'allarguen horitzontalment, i recorren l'espai de costat a costat de la tela, com continuant fins a l'infinit.
El pigment amb l'aigua, recorre lliurement a l'espai que li ha destinat l'artista. El color no és mai viu ni sincer. No reclama la nostra atenció. Tons vermellosos, torrats, blaus agrisats, ocres, diferents tons verdosos. Tènues delicats, tan fluids com les formes. L'artista no vol provocar. Ni saltar als nostres ulls, ni que ens aturem en un punt determinat. Tot es mou, oscil·la, té una lluentor que es manifesta en innumerables punts de llum. L'espai sencer vibra molt finament. I tot constata una vegada més, que l'art és un de sol, i que l'obra de la Kima Guitart, capaç d'impressionar la nostra sensibilitat és, amb el seu ressò d'antigues cultures, plenament actual.»
Corredor Mateos: crític d'art i escriptor
«La realitat és fugitiva i si la volem agafar s'escola entre els dits. L'art, el millor art, per molt que sembli estable, ben assentat a terra, reflecteix aquesta condició del que considerem real. L'obra de la Kima Guitart n'és una bona mostra. El mateix títol que ha posat al conjunt d'aquesta exposició resulta significatiu. En aquestes teles, l'opacitat de la llana i la brillantor de la seda es compensen i assoleixen una subtilesa sòlida i alhora transparent.
No podem parlar de formes. Hi ha alguns cercles i altres línies que es corben, fins i tot espirals-algunes d'elles ens poden recordar les famoses espirals entrellaçades de l'ADN de l'herència en l'ésser humà- La forma es desplega i sembla tancar-se en ella mateixa. El món és en transformació o és simplement així, en fluctuació constant. És millor que parlem de signes i bandes de colors, que s'allarguen horitzontalment, i recorren l'espai de costat a costat de la tela, com continuant fins a l'infinit.
El pigment amb l'aigua, recorre lliurement a l'espai que li ha destinat l'artista. El color no és mai viu ni sincer. No reclama la nostra atenció. Tons vermellosos, torrats, blaus agrisats, ocres, diferents tons verdosos. Tènues delicats, tan fluids com les formes. L'artista no vol provocar. Ni saltar als nostres ulls, ni que ens aturem en un punt determinat. Tot es mou, oscil·la, té una lluentor que es manifesta en innumerables punts de llum. L'espai sencer vibra molt finament. I tot constata una vegada més, que l'art és un de sol, i que l'obra de la Kima Guitart, capaç d'impressionar la nostra sensibilitat és, amb el seu ressò d'antigues cultures, plenament actual.»
Corredor Mateos: crític d'art i escriptor
PILAR PARCERISAS
Kima Guitart: Mural Silks
Fundació “la Caixa”
Catalogo de l’exposició
Barcelona, 1993
Kima Guitart: Mural Silks
Fundació “la Caixa”
Catalogo de l’exposició
Barcelona, 1993
SEDES MURALS
«D'esperit transgressor, Kima Guitart ha trencat les convencions de les mil·lenàries tècniques japoneses de pintura a mà sobre seda per tal de dotar-les d'una sensibilitat més propera a la cultura occidental. Mitjançant l'ús d'analines molt líquides aconsegueix crear damunt la seda el mateix efecte que l'aiguada sobre paper, tan emprada i tan rica artísticament en tota la iconografia oriental. Amb l'ús d'aquestes tintes obté un ampli espectre de transparències que conformen la paleta d'aquestes sedes murals tensades sobre bastidor. Són sedes importades de la Xina, l'Índia o el Japó, suports naturals que esdevenen camps d'acció, pentagrames per a composicions abstractes, signes de l'espontaneïtat vivencial que han trobat el seu reflex en el simbòlic.
Experta en el món de la passarel·la i en l'equilibri entre les relacions de la roba amb el cos humà, Kima Guitart busca ara en la dimensió mural una altra concepció de l'espai i del temps. La profunditat de la superfície, el suport com a espai obert i il·limitat, ens inclinen a veure en aquestes grans sedes camps de color amb ressons de l'espai conquerit per Rothko. Riques gammes de vermells, blaus, grisos, ocres són a punt per a acollir el gest amb tota la potència de què és capaç la mà a partir d'un únic moviment expansiu.
Kima Guitart ha aconseguit una perfecta simbiosi entre el passat més ancestral i el present més vivencialment actual, com en el seu dia can assolir-ho Picasso, Wifredo Lam i bona part dels surrealistes. D'una banda, a nivell tècnic traça un arc entre la cultura occidental i l'oriental, tot seguint els mateixos passos de l'antiga ruta de la seda i les espècies; i d'una altra, importa l'exotisme del primitivisme africà; dues rutes que, en definitiva, convergeixen a la Mediterrània. Filla d'aquesta cultura, l'artista ha fet una síntesi entre les tècniques tradicionals japoneses de pintura pintada a mà i la cultura occidental, de la qual ha incorporat la puresa, el moviment i el gestualisme de l'abstracció expressionista americana. De l'Àfrica, l'ascetisme de la sígnica primitiva, la seva lírica repetitiva i la seva alta càrrega simbòlica. No han estat edebades els seus viatges a Mali, Algèria, Costa d'Ivori o l'Alt Volta per conéixer les tècniques dels teixits. Allí, potser, va descobrir que els signes més mil·lenaris segueixen essent vigents avui perquè l'home continua tenint la mateixa ombra.
Aquestes sedes murals són musicals i poètiques. Es perfilen com paisatges interiors, estrats d'emocions acumulades a cop de vivència. És un art que demana una mirada sensible, capaç d'accedir al sentit tàctil des de la vista o a l'inrevés. Com els poetes japonesos, Kima Guitart cerca amb el propi treball l'aprofundir en el misteri de l'home, un enigma sens fi.»
Pilar Parcerisas: crítica d'art, curadora d'exposicions i guionista
CALVO- SERRALLER
Kima. Pintura sobre seda, p. 5
Galeria Columela
Madrid, 1988
Kima. Pintura sobre seda, p. 5
Galeria Columela
Madrid, 1988
LA RUTA DE LA SEDA
«Brillant, translúcida, lleu, càlida i acariciadora és la seda. Entintar-la amb fortuna exigeix posseir no només la ciència conceptual del color, sinó també l'art més aleatori i arriscat de les correspondències tonals. La subtil lleugeresa de la seda com a suport, que es complica per la seva extrema sensibilitat enfront a qualsevol efecte lluminós, pot resultar paralitzant. Una actitud massa controlada pot acabar en una avorrida mecànica de colors i tons industrials; un excés de llibertat, senzillament en una catàstrofe. Per dominar artísticament la situació fa falta tenir molt cap i molt cor i per descomptat fermesa en el pols. La tècnica de pintar la seda pot assemblar-se a l'aquarel·la, a les taques aiguades que s'expandeixen deixant esteles de contorn difuminat. Difús.
La Kima pinta, si, però a més es converteix en una narradora que explica històries, descriu situacions. Però ¿quina és la història de la Kima? És una aventura a través de la ruta de la seda, en busca de la banya de l'abundància. És evident que busca dinàmicament el color, llum en moviment. La Kima viu el color com una experiència alada, que flota al vent i amb el vent. Camina per senders on es veuen desfilar mons plens de presències somniades, visions ingràvides. Les teles es tornen veles per volar i la vida es converteix en un somni.»
Francisco Calvo Serraller: historiador, assagista, crític d'art i escriptor
«Brillant, translúcida, lleu, càlida i acariciadora és la seda. Entintar-la amb fortuna exigeix posseir no només la ciència conceptual del color, sinó també l'art més aleatori i arriscat de les correspondències tonals. La subtil lleugeresa de la seda com a suport, que es complica per la seva extrema sensibilitat enfront a qualsevol efecte lluminós, pot resultar paralitzant. Una actitud massa controlada pot acabar en una avorrida mecànica de colors i tons industrials; un excés de llibertat, senzillament en una catàstrofe. Per dominar artísticament la situació fa falta tenir molt cap i molt cor i per descomptat fermesa en el pols. La tècnica de pintar la seda pot assemblar-se a l'aquarel·la, a les taques aiguades que s'expandeixen deixant esteles de contorn difuminat. Difús.
La Kima pinta, si, però a més es converteix en una narradora que explica històries, descriu situacions. Però ¿quina és la història de la Kima? És una aventura a través de la ruta de la seda, en busca de la banya de l'abundància. És evident que busca dinàmicament el color, llum en moviment. La Kima viu el color com una experiència alada, que flota al vent i amb el vent. Camina per senders on es veuen desfilar mons plens de presències somniades, visions ingràvides. Les teles es tornen veles per volar i la vida es converteix en un somni.»
Francisco Calvo Serraller: historiador, assagista, crític d'art i escriptor
ROSA M. MARTIN I ROS
Dir. of the Mus. of Textiles and Clothing
Pasarela Gaudì
Barcelona, 1985
Dir. of the Mus. of Textiles and Clothing
Pasarela Gaudì
Barcelona, 1985
KIMA GUITART PRESENTA LA SEVA PRIMERA COL·LECCIÓ
«La Kima Guitart presenta per primera vegada una col·lecció. Estem davant un fenomen diferent dels habituals en el món de la moda. És com si el rellotge iniciés un compte enrere i en comptes de la peça seriada pròpia de la societat industrial en què vivim, se'ns mostra una peça exclusiva, única i irrepetible. Perquè la Kima Guitart ens ofereix una desfilada de peces fetes i dissenyades una per una, cadascuna diferent de les altres i l'art de fer vestits s'uneix a l'art de la pintura, conservant aquest últim una gran supremacia.
Es tracta de pintura que guardant la bidimensionalitat sobre el teixit, es converteix en tridimensional al cobrir el cos humà i d'aquesta manera adquireix moviment. I per aquesta pintura en moviment utilitza la més noble de les fibres naturals: la seda. Tota la seva obra està pintada sobre seda. Tots els lligaments llisos en què es pot teixir són utilitzats. De manera que veiem la brillantor del ras i la transparència de l'organça junt amb l'opacitat i els efectes apagats de la seda mat, coberta de pinzellades de colors brillants o obscurs segons els camps d'experimentació que les diverses característiques del teixit li ofereixen diversos camps d'experimentació.
Realitza peces de vestir de forma tradicional, com es brodaven les armilles al segle XIX. Sobre la seda tensada, assenyala directament el patró que ha de tenir la peça a realitzar, i després aplica els colors. Primer pinta els fons i després les formes que els decoren, sigui mitjançant una reserva, una aiguada o diferents tècniques. A les seves teles, pot anomenar-se-les tant peces de vestir com pintures en si mateixes, estan decorades amb formes abstractes i pinzellades gruixudes, fruit d'una evolució que parteix del figurativisme inspirat directament a la natura i que, sota les confessades influències de l'art japonès, arriba a l'abstracció pura, on la pinzellada ho és tot per si mateixa i com a forma d'expressió del color.
La influència japonesa no està només en la pinzellada que decora els teixits, està també en la forma de les peces, vestits, abrics, bruses, etc. És patent en tot el seu art. Una influència que no treu l'originalitat a aquestes peces, al contrari, dóna a realitzacions pensades pel món occidental, una exclusivitat i un refinament propis de l'exquisidesa oriental.
Les creacions de Kima Guitart són peces absolutament úniques, pensades, dissenyades i tallades artesanalment per una mateixa persona. En elles la forma està en funció de la pintura i aquesta, al mateix temps, en funció de la forma, marcant una simbiosi que només pot descriure's com una autèntica obra d'art.»
Rosa M. Martin Ros: historiadora d'art, especialista en materials tèxtils, directora del Museu Tèxtil i d'Indumentària entre 1982 i 2002
«La Kima Guitart presenta per primera vegada una col·lecció. Estem davant un fenomen diferent dels habituals en el món de la moda. És com si el rellotge iniciés un compte enrere i en comptes de la peça seriada pròpia de la societat industrial en què vivim, se'ns mostra una peça exclusiva, única i irrepetible. Perquè la Kima Guitart ens ofereix una desfilada de peces fetes i dissenyades una per una, cadascuna diferent de les altres i l'art de fer vestits s'uneix a l'art de la pintura, conservant aquest últim una gran supremacia.
Es tracta de pintura que guardant la bidimensionalitat sobre el teixit, es converteix en tridimensional al cobrir el cos humà i d'aquesta manera adquireix moviment. I per aquesta pintura en moviment utilitza la més noble de les fibres naturals: la seda. Tota la seva obra està pintada sobre seda. Tots els lligaments llisos en què es pot teixir són utilitzats. De manera que veiem la brillantor del ras i la transparència de l'organça junt amb l'opacitat i els efectes apagats de la seda mat, coberta de pinzellades de colors brillants o obscurs segons els camps d'experimentació que les diverses característiques del teixit li ofereixen diversos camps d'experimentació.
Realitza peces de vestir de forma tradicional, com es brodaven les armilles al segle XIX. Sobre la seda tensada, assenyala directament el patró que ha de tenir la peça a realitzar, i després aplica els colors. Primer pinta els fons i després les formes que els decoren, sigui mitjançant una reserva, una aiguada o diferents tècniques. A les seves teles, pot anomenar-se-les tant peces de vestir com pintures en si mateixes, estan decorades amb formes abstractes i pinzellades gruixudes, fruit d'una evolució que parteix del figurativisme inspirat directament a la natura i que, sota les confessades influències de l'art japonès, arriba a l'abstracció pura, on la pinzellada ho és tot per si mateixa i com a forma d'expressió del color.
La influència japonesa no està només en la pinzellada que decora els teixits, està també en la forma de les peces, vestits, abrics, bruses, etc. És patent en tot el seu art. Una influència que no treu l'originalitat a aquestes peces, al contrari, dóna a realitzacions pensades pel món occidental, una exclusivitat i un refinament propis de l'exquisidesa oriental.
Les creacions de Kima Guitart són peces absolutament úniques, pensades, dissenyades i tallades artesanalment per una mateixa persona. En elles la forma està en funció de la pintura i aquesta, al mateix temps, en funció de la forma, marcant una simbiosi que només pot descriure's com una autèntica obra d'art.»
Rosa M. Martin Ros: historiadora d'art, especialista en materials tèxtils, directora del Museu Tèxtil i d'Indumentària entre 1982 i 2002
︎
Instagram | ︎ YouTube
• Versió en Català
• Versión en Español
• English Version
Kima Guitart © 2020 — Barcelona
• Versió en Català
• Versión en Español
• English Version
Kima Guitart © 2020 — Barcelona